El que durant molt de temps es va interpretar com un simple canvi cromàtic a les aigües del Mar Menor és, en realitat, un procés de degradació ecològica de gran importància. Un equip de científics de l'Institut Espanyol d'Oceanografia i la Universitat de Múrcia ha demostrat, per primera vegada a nivell mundial, que l'anomenada taca blanca no és un fenomen merament visual, sinó que està alterant de forma severa els fons marins i la vida que allotgen.
L'estudi, publicat a la revista Marine Pollution Bulletin , revela que la precipitació contínua de microcristalls de calcita, provocada per un augment del pH de l'aigua, ha generat una capa de sediments que ja cobreix 12,3 quilòmetres quadrats de la llacuna . Aquesta superfície equival al 9% del Mar Menor i ha provocat una pèrdua gairebé total de la vegetació submarina en un nucli de 6,7 quilòmetres quadrats.
Un fenomen que va més enllà del color de laigua
La terbolesa a la zona afectada és fins a nou vegades superior a la normal, cosa que redueix dràsticament l'entrada de llum solar. Durant el període analitzat, amb prou feines va arribar al fons un 3,9% de la radiació solar, davant del 18,3% registrat a les zones de control. Aquesta manca de llum, juntament amb l'enterrament progressiu sota la calcita , ha deixat una àrea de 6,7 km² completament desproveïda de praderies submarines.
Víctor Orenes-Salazar, investigador de l'IEO-CSIC i autor principal de l'estudi, assenyala que “la magnitud de la pèrdua de praderia és especialment preocupant”. Segons explica, el fenomen «no es limita a canviar el color de l'aigua», sinó que redueix de manera molt intensa la llum que arriba al fons i diposita contínuament partícules de calcita sobre les plantes. De fet, les dades indiquen que la vegetació ha desaparegut del tot al nucli central de la taca.
Conseqüències devastadores per a la fauna marina
La desaparició de les praderies submarines té un efecte directe sobre els peixos, ja que aquests fons vegetals són essencials com a refugi i zona de cria. Per quantificar aquest impacte, investigadors de la Universitat de Múrcia van analitzar durant un any més de 4.000 exemplars. Els resultats són contundents: mentre que a les zones sanes es van identificar 21 espècies diferents, al límit de la taca només van aparèixer deu i, dins del nucli més afectat, únicament en van sobreviure tres.
Espècies estretament vinculades a les praderies marines, com l'agulla de riu o el tord, pràcticament han desaparegut d'aquesta zona, mentre que altres de més generalistes, com el gobio negre, han guanyat presència. Adrián Guerrero-Gómez, investigador del Departament de Zoologia de la UMU , recorda que aquest fenomen no actua sobre un ecosistema intacte: «La taca blanca no està actuant sobre un ecosistema intacte, arriba després de dècades de canvis i pèrdua d'hàbitats profunds . Els nostres resultats suggereixen que aquest fenomen està simplificant encara més unes comunitats que ja havien patit transformacions importants».
Els autors destaquen que l'estudi constitueix la primera demostració empírica, a nivell internacional, que un episodi crònic de whiting es pot mantenir durant anys i provocar modificacions ecològiques de gran abast en un ecosistema costaner. La investigació ha estat desenvolupada gràcies a finançament estatal, autonòmic i europeu a través dels projectes BELICH, GRASSREC i contractes de la Direcció General del Mar Menor de la Comunitat Autònoma.
L'equip investigador considera prioritari mantenir un seguiment permanent de l'evolució de la taca blanca, avaluar si es pot estendre cap a sectors més sensibles de la llacuna i comprovar si la vegetació submarina serà capaç de regenerar-se amb el pas del temps. La vigilància contínua sembla clau per evitar que el deteriorament avanci i per determinar si l'ecosistema del Mar Menor es podrà recuperar d'aquest nou cop ambiental.
