Quan parlem de pesca, de vegades ens oblidem que hi ha mètodes que són autèntics rodets compressors per a la fauna marina. Les xarxes de deriva són precisament això: una eina tan eficaç que acaba sent perillosa per a la sostenibilitat dels nostres oceans. Aquestes xarxes, que bàsicament suren deixant-se portar pels corrents, actuen com a murs invisibles que atrapen tot el que es creua al seu camí, sense importar si és l'espècie que el pescador busca o un animal en perill d'extinció.
Encara que semblin la solució ideal per a alguns pescadors a causa del seu baix cost i senzillesa de maneig, la realitat és que el mal col·lateral és desorbitat. Des de petites embarcacions familiars fins a flotes industrials que despleguen quilòmetres de niló, l'impacte és global. En aquest article desgranarem com funcionen exactament, per què generen tanta polèmica i què s'està fent per frenar aquesta carnisseria silenciosa sota l'aigua.
Com funcionen realment aquestes xarxes?
El principi és força bàsic: es tracta d'una barrera passiva que es desplega verticalment a la columna d'aigua. Perquè es mantinguin així, porten una relinga de flotadors a dalt i una de ploms a baix. Els peixos, en intentar travessar-les, queden enganxats per les brànquies, un procés conegut com a malla. Depenent de com s'armen, poden ser més selectives o actuar com una xarxa d'embolic, on el peix simplement queda embolicat en el teixit.
Lelecció del material ha canviat les regles del joc. Antigament s'usava cotó o cànem, però l'arribada del niló de monofilament ho va canviar tot. Aquest plàstic és gairebé invisible sota l'aigua i molt més resistent, cosa que permet fabricar xarxes amb fils més fins que els peixos no detecten, augmentant així la potència de captura de forma alarmant.
Hi ha diferents variants segons l'objectiu. Per exemple, les xarxes de trasmallo usen tres capes per crear una mena de bossa que fa gairebé impossible l'escapatòria. També hi ha les xarxes de setge, que són actives i envolten el banc de peces, o les d'arrossegament, que formen un embut cònic. No obstant això, les de deriva es distingeixen per la seva naturalesa passiva i la seva capacitat d'estendre's durant quilòmetres a mar obert.
El malson de les captures incidentals
El gran problema daquest mètode és la manca de selectivitat. És el que tècnicament anomenen captura incidental o bycatch. Imagina una xarxa de diversos quilòmetres: és impossible que només atrapi l?espècie desitjada. Com a resultat, milers danimals que no tenen valor comercial o que estan protegits acaben morts. A la Mediterrània i al Cantàbric, les xifres són esgarrifosos, amb milers de cetacis i taurons perdent la vida cada any.
- Cetacis: Dofins ratllats, comuns i catxalots són víctimes freqüents, especialment en la pesca del peix espasa.
- Tortugues marines: Les tortugues llaüt pateixen baixes constants en quedar atrapades a les malles.
- Aus marines: Magatzems de baldrigues i albatros moren en intentar pescar a la superfície.
- Taurons i ratlles: Espècies vulnerables que queden atrapades sense possibilitat d'escapament.
Un altre fenomen devastador és la trucada pesca fantasma. Passa quan una xarxa es perd accidentalment o és abandonada deliberadament. Com que el niló no es biodegrada, la xarxa segueix flotant i seguint la captura d'animals embullats durant anys, convertint-se en un parany mortal sense ningú que reculli el peix, fet que suposa un malbaratament de recursos i una tragèdia ecològica.
Conflictes econòmics i socials al mar
No tot és ecologia; també hi ha baralles pels diners. L'eficiència de les xarxes de deriva fa que siguin molt més rendibles que altres mètodes, com el palangre. Això fa que els pescadors que usen arts més sostenibles no puguin competir, ja que les xarxes de deriva permeten capturar espècies amb densitats de població baixes que serien antieconòmiques de pescar d'una altra manera.
A més, hi ha un conflicte d'interessos quan aquestes xarxes capturen espècies de valor altíssim per a altres pesqueries. El cas del salmó al Pacífic Nord és paradigmàtic: les xarxes destinades al calamar acaben atrapant salmons, cosa que genera fortes tensions entre les flotes. A això se suma el risc d'esgotament ràpid de les poblacions, ja que el baix cost de desplegament permet un esforç de pesca desproporcionat.
Lluita legal i alternatives sostenibles
Davant d'aquest escenari, la comunitat internacional ha hagut de reaccionar. Des dels anys 90, l'ONU i les diverses convencions regionals han intentat prohibir les xarxes de gran longitud (normalment més de 2,5 km). A la Mediterrània, el Conveni Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (CICAA) ha estat clau per limitar aquestes pràctiques. Tot i això, la llei no sempre es compleix; a zones com el Marroc, s'ha detectat un incompliment sistemàtic on se segueix pescant il·legalment per alimentar la demanda de peix espasa a Europa.
Per solucionar-ho, s'estan impulsant transicions cap a arts més selectives, com l'ús de palangres o el suport a la conversió de la flota cap al turisme. També s'investiguen xarxes intel·ligents amb sensors que avisin el pescador sobre quines espècies hi ha a la xarxa abans d'hissar-la, i el desenvolupament de polímers biodegradables que evitin la pesca fantasma en dissoldre's després de cert temps a l'aigua.
La supervivència de la biodiversitat marina depèn que deixem de veure l'oceà com un supermercat infinit. L'ús de materials avançats com l'HMPE pot reduir el consum de combustible, però la veritable solució passa per abandonar els mètodes indiscriminats i adoptar una gestió basada en la ciència i el respecte als cicles naturals de les espècies, assegurant que la pesca avui no sigui la causa de l'esterilitat dels mars demà.
