Un equip de l'Institut de Recerca de l'Aquari de Monterey va confirmar una nova mena de peix cargol en aigües profundes del Pacífic oriental, davant de la costa de Califòrnia. Batejada com Careproctus colliculi, el seu sobrenom en anglès, bumpy snailfish, al·ludeix a la textura grumollosa de la pell que la distingeix dels seus parents.
La troballa, fruit d'una expedició del 2019 i difosa posteriorment per l'equip científic, aporta pistes inèdites sobre els ecosistemes abissals, els hàbitats més extensos i menys mostrejats del planeta. En un entorn sense llum, fred constant i pressions aclaparadores, aquesta espècie se suma al divers arbre de la família Liparidae, que aglutina al voltant de 450 espècies descrites a tot el món.
Com es va identificar la nova espècie
Durant una campanya en aigües profundes, els investigadors van recol·lectar diversos exemplars amb trets inusuals que no encaixaven a les descripcions existents. La combinació de microscòpia, tomografia computaritzada i seqüenciació d'ADN va confirmar que eren organismes no registrats prèviament.
El nom científic, Careproctus colliculi, reflecteix aquesta superfície cutània amb petites protuberàncies que li atorga el sobrenom comú. A més de la pell granulada, l'equip va descriure un cos gelatinós i sense escates, un segell d'identitat del grup que ajuda a suportar la pressió en profunditat.
La biòloga marina Mackenzie Gerringer, juntament amb especialistes de diverses universitats nord-americanes, subratlla que la identificació es va aconseguir gràcies a un enfocament integrador de proves morfològiques i genètiques. Aquesta cruïlla de dades va permetre separar amb claredat els trets del bumpy snailfish davant d'espècies properes.
Trets i adaptacions a l'abisme
Com altres liparids, l'espècie presenta una mandíbula faríngia (a la zona posterior de la gola) que actua com a “triturador” després de succionar preses petites. Aquesta eina, unida a la seva cos tou i mal·leable, resulta funcional en un mitjà on cada energia estalviada compta.
El treball descriu ajustaments cel·lulars i moleculars que afavoreixen la vida sota alta pressió: membranes estabilitzades per evitar el col·lapse estructural i proteïnes especialment robustes davant de deformacions. En aigües profundes, on la temperatura sol mantenir-se per sota de 4 °C, aquestes adaptacions permeten que la seva fisiologia segueixi funcionant.
A la família Liparidae és comú trobar un disc de succió ventral en espècies d'aigües menys profundes, usat per adherir-se a roques o fins i tot altres animals. En el cas del bumpy snailfish, els autors assenyalen que encara no és clar si disposa d'aquesta “ventosa”, un detall pendent de confirmar amb més observacions.
Els lipáridos han colonitzat des de regions polars fins a latituds temperades, amb representants que arriben també a la zona hadal (més enllà de 6.000 metres). Encara que el bumpy snailfish va ser documentat en aigües profundes del Pacífic oriental, el seu distribució real segueix sense definir-se en espera de nous registres.
Biodiversitat i convivència a l'abisme
A l'entorn de mostreig, l'equip va documentar una altra espècie nova del mateix grup ocupant un nínxol diferent, una pista de la diversificació adaptativa que es produeix fins i tot a gran profunditat. Aquest solapament suggereix que els límits entre gèneres i espècies segueixen oberts a revisió a mesura que s'incorporen més dades.
Els autors apunten que, malgrat la seva àmplia presència global, els lipáridos continuen sent un trencaclosques taxonòmic. L'avenç metodològic –amb tomografia, genètica i morfologia fina– està ajudant a desentranyar relacions evolutives que abans passaven inadvertides per l'escàs material disponible.
Més enllà de la novetat, el bumpy snailfish actua com a recordatori que el fons marí, que abasta bona part del llit oceànic, continua sent un territori de grans preguntes científiques. Per Europa i Espanya, on l'oceanografia manté línies de recerca capdavanteres, l'experiència i els protocols d'aquest estudi ofereixen un guió útil per a futures campanyes a Atlàntic i Mediterrani.
L'aparició d'aquesta espècie, el diagnòstic rigorós i els dubtes que encara persisteixen —des del seu rang de distribució fins a detalls de la seva anatomia funcional— mostren com la combinació de exploració, tecnologia i conservació esdevé clau per comprendre i protegir els hàbitats més remots del planeta.
