T'has parat a pensar que al més profund dels nostres oceans hi pot haver criatures que semblen tretes d'una pel·lícula de ciència ficció? Doncs resulta que sí, i una de les més flipants és l'anomenat pop invisible, un animal que desafia la nostra lògica sobre com hauria de ser un cefalòpode per sobreviure a l'abisme.
Recentment, la comunitat científica ha quedat bocabadada amb la troballa d'espècies que, bàsicament, són transparents com el vidre. Aquests éssers habiten en zones on la llum del sol és un somni llunyà, adaptant-se a condicions extremes de pressió i foscor absoluta amb una morfologia que deixa molt a desitjar a qualsevol manual de biologia tradicional.
L'enigmàtic pop de vidre
Una de les fites més comentades ha estat l'enregistrament realitzat pel Schmidt Ocean Institute. Han aconseguit captar imatges d'un exemplar conegut com el pop de vidre, una criatura amb un cos gelatinós i gairebé translúcid que habita al Pacífic. El més curiós és que, en ser pràcticament invisible, només se li poden distingir els ulls i el nervi òptic, cosa que suposa una adaptació evolutiva brutal per passar desapercebut entre els 200 i els 1.000 metres de profunditat.
Aquest animal és tan estrany que els seus ulls presenten una forma rectangular, un tret molt poc comú que el diferencia de gairebé qualsevol altre mol·lusc. No va ser fins a l'any 2021 quan es va poder filmar per primer cop, demostrant que el fons marí és un cofre de secrets que tot just estem començant a obrir.
El misteri de la Microeledone galapagensis
Però la cosa no s'hi queda. A uns 1.773 metres sota l'illa Darwin, a les Galápagos, un equip liderat per Janet R. Voight del Field Museum de Natural History va descobrir una espècie que no apareixia a cap registre: la Microeledone galapagensis. Aquest pop és petit, té els braços curts i molt poques ventoses, fent la impressió de ser una larva en lloc d'un adult.
El que realment ha deixat els experts gratant-se el cap és la pell. Mentre que la majoria dels cefalòpodes abissals usen cromatòfors per camuflar-se, aquest exemplar té una superfície exterior gairebé sense pigment. Tot i això, en analitzar-ho amb tomografies computaritzades (microCT), van descobrir que la seva musculatura interna és fosca. És a dir, té un contraombrejat invertit: transparent per fora i fosc per dins, cosa que trenca totalment amb el patró de camuflatge passiu habitual a la natura.
La clau de l'heterocronia i la neotènia
Per explicar aquest aspecte tan fantasmal, els científics parlen de la heterocronia. Bàsicament això passa quan el ritme del desenvolupament embrionari canvia, provocant que l'animal arribi a l'edat adulta mantenint trets que normalment només es veuen en etapes juvenils. En aquest cas, parlem de neotènia, on el pop conserva una morfologia larval encara que sigui un individu funcionalment adult.
Aquesta peculiaritat biològica explica per què sembla que el rellotge del seu desenvolupament s'hagi aturat. A causa d'això, el Microeledone galapagensis presenta absències anatòmiques impactants:
- Manca totalment de bossa de tinta, l'òrgan que usen altres pops per crear núvols negres defensius.
- No posseeix el diverticle del pap.
Aquestes troballes han estat tan disruptives que han obligat els taxònoms a reescriure la definició de tota la família Megaleledonidae, ja que es pensava que aquestes estructures eren obligatòries per a tots els membres.
El que encara queda per descobrir
Tot i aquests avenços, encara hi ha un munt de llacunes. Com que els exemplars es van recollir en una sola zona, no sabem si aquesta espècie és exclusiva de les Galápagos o si n'hi ha més pops transparents repartits pel Pacífic oriental. El següent pas serà realitzar anàlisis moleculars per situar-lo amb exactitud a l'arbre genealògic dels cefalòpodes.
Tampoc se sap res sobre què mengen, com es reprodueixen o com es comporten al seu dia a dia. Això ens recorda que la taxonomia de les profunditats és un camí llarg; posar nom a una espècie només és el primer pas d'un procés que pot durar dècades, especialment en entorns tan inexplorats com el fons de l'oceà equatorial.
L'existència d'aquests éssers, amb la pell translúcida i l'anatomia invertida, confirma que la naturalesa sempre té un as sota la màniga. El fet que espècies tan sorprenents segueixin ocultes a milers de metres de profunditat ens diu que l'oceà és la darrera frontera del nostre planeta i que encara ens queden moltíssimes sorpreses per descobrir a la foscor total.